Notes sobre un desafortunat resum de la història de la psicoanàlisi
El dissabte 25 de novembre vaig assistir a la xerrada que el Sr. Isidro Rebollo Conejo, i la Sra. Rosa Masip Argilaga, van protagonitzar a l’auditori Narcís de Carreras, amb el títol Freud 150 anys. En raó de la xixina que els ponents van fer de la història de la psicoanàlisi no vaig poder abstenir-me d’enviar el 27 de novembre aquest breu text al director del Diari de Girona, en el qual raonava, en el reduït espai que exigeix la secció Cartes al Director, el meu parer sobre el contingut de la xerrada.
Lluís Ribera
Cartes al director. Diari de Girona
Desconeixement històric
Des de l’Associació de Psicoanàlisi de Girona Centre d’Estudis Freudians vull expressar el meu enuig referent a l’acte celebrat el dissabte 25 de novembre a l’auditori Narcís de Carreras amb el títol Freud 150 anys. La primera ponència, “Història de la psicoanàlisi al sud dels Pirineus (1893/1980)” va ser a càrrec del Sr. Isidre Rebollo Conejo i la ponent de la segona “La psicoanàlisi lacaniana a Catalunya del 1980 fins l’actualitat”, va ser la Sra. Rosa Masip Argilaga. L’acte el va organitzar el Grup de Treball de Psicoanàlisi de la Delegació de Girona sota l’aixopluc del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
Els assistents a la xerrada van poder escoltar per boca d’aquests psicòlegs i psicoanalistes un relat allunyat del mínin rigor que hauria de presidir qualsevol recerca historiogràfica. El desconeixement (méconnaissance) com a condició de subsistència del jo es va manifestar en greus llacunes, moltes d’elles intencionades, i així les imprecisions i les confusions es van succeir una darrere l’altra. Una prova del que acabo de dir és que no es va fer menció de persones clau en l’arribada de la psicoanàlisi a Catalunya i Espanya, com ara Marcelo Ramírez Puig, tampoc del desaparegut Alberto Cardín, o Alex Sáez, el primer psicoanalista lacanià que publica un article sobre la història de la psicoanàlisi a Espanya. En el cas de Federico Jiménez Losantos se’l va nomenar molt tangencialment i amb la ironia de qui no sap distingir les aportacions reals a la cultura de la ideologia. Més greu encara és que es parlés molt de biaix d’Oscar Masotta, veritable introductor de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya, així com gens ni mica de les aportacions clíniques, teòriques i polítiques del també argentí Germán Leopoldo García. Es fa difícil d’entendre també que des d’un pretès discurs psicoanalític es pugui obviar a la primera i única associació de psicoanàlisi a Girona, com és el Centre d’Estudis Freudians, més encara quan des d'aquesta associació es va organitzar la Iª Trobada de Psicoanàlisi a la nostra ciutat, amb el títol de La Actualidad del Psicoanálisis. Clínica y Práctica, el 4 d’abril del 1987, en la qual va participar el Sr. Isidre Rebollo (amb la Presentació de la Trobada), conjuntament amb psicoanalistes de Barcelona i Tarragona, i pel fet que Josep Miquel Pueyo, president del Centre d’Estudis Freudians de Girona, va presentar la primera ponència sobre la història de la psicoanàlisi a Girona, titulada El Psiconálisis en Girona. Història. Vull creure, i tal vegada la ingenuïtat em perd en aquesta ocasió, que els ponents tenien en ment allò que el bon vi no necessita ram.
Tot indica que l’oblit no va ser sense el desig d’haver superat els orígens. Pretensió i·lusòria que es manifestà en la xerrada amb el predomini d’aspectes ideològics, propis de la més inversemblant historiografia subjectiva, així com per l'inelegant i passat recurs de les anècdotes personals, fets, a la fi, que van convertir l’acte en una deformació estrambòtica de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya. Cap dels ponents va saber diferenciar els aspectes primordials d’aquells que son intranscendents en la historia de la psicoanàlisi, i no sense ganes d’anar-se’n rabent alguns oients van suportar estoicament dades i més dades, noms i més noms, el quals, a més de coneguts per qualsevol persona mínimament interessada per la història de la psicoanàlisi, es poden trobar molt millor estructurats en els nombrosos treballs existents sobre el tema. Es ben cert que constitueix un menyspreu de pèssim gust suposar que cap dels assistents a la xerrada duia l’alforja al coll i, per tal motiu es por aplicar als ponents allò de qui va a l’orsa s’enfronta a la realitat. A la fi, resums historiogràfics sense suc ni bruc com els que acabem de comentar solen determinar resistències notables front la psicoanàlisi.
Lluís Ribera, professor en l’Universitat de Girona, i membre de l’Associació de Psicoanàlisi - Centre d’Estudis Freudians de Girona
Un flac favor a la psicoanàlis, i comentari sobre la resposta del Sr. Jordi Ruiz i Martin
Mònica Escamilla
El lector escriu. El Punt Diari
Un flac favor a la psicoanàlisi
És el que vam constatar el passat dissabte 25 de novembre, a l’auditori Narcís de Carreras, durant la xerrada “Freud 150 anys”. La primera ponència “Història de la psicoanàlisi al sud dels Pirineus (1893/1980)”, a càrrec del professor d’institut Isidre Rebollo Conejo va consistir en un repàs historiogràfic farcit de dades anecdòtiques i accessòries, d’incursions errònies a la història de la psiquiatria, d’imprecisions i mancances substancials en l’àmbit polític, clínic i en definitiva de les persones que han contribuït en intensió i extensió a la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya. En la segona intervenció la psicodramatista Rosa Masip Argilaga va barrejar de forma totalment gratuïta dades històriques i conceptes clínics, però sobretot aspectes anecdòtics de la seva trajectòria personal; continguts, en definitiva, molt allunyats de l’objectiu de la xerrada. No és estrany doncs, que la Sra. Rosa Masip en un moment de la seva intervenció digués explícitament que no tenia ni la més mínima idea, entre altres coses, de la història de la psicoanàlisi a Girona. La xerrada, que va comptar amb el recolzament del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, només va posar de manifest la manca de coneixement historiogràfic, clínic i, al meu parer, ètic dels ponents, i una bona càrrega d’ideologia pel fet de l’exclusió de noms com Germán García, Alberto Cardín, Àlex Sáez, Marcelo Ramírez Puig, persones totes elles clau en la introducció de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya. Des de l’Associació d’Estudis Freudians de Girona volem denunciar el poc rigor intel·lectual i la gran dosi d’ideologia que en activitats com aquesta no pot suposar sinó una resistència més, i en aquest cas amb raó, de les moltes que ja pesen, imaginàries, respecte de la psicoanàlisi.
Mònica Escamilla. Es psicoanalista, llicenciada en psicología per l’UdG, i membre de l’Associació de Psicoanàlisi - Centre d’Estudis Freudians de Girona
La resposta del Sr. Jordi Ruiz i
Martín, apareguda, com he dit, en la secció “el lector escriu”, d'el Punt
Diari el
Freud, 150 anys
Volem donar una resposta a la carta
publicada el
Des de Col·legi estem oberts a les iniciatives de divulgació de la psicologia i és en aquest marc que s’engloba el Grup de Treball de Psicoanàlisi.
El contingut total de les conferències a les quals es refereix M. Escamilla en la seva nota, amb la documentació i bibliografia corresponent és a disposició de qualsevol persona interessada que s’adreci al Col·legi.
I finalment, només cal esmentar que Rosa Masip i Isidro Rebollo son psicòlegs i psicoanalistes.
JORDI RUIZ, en representació, com a president de la junta rectora de la delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Girona.
Notes sobre la carta-resposta del Sr. Jordi Ruiz i Martín
En efecte, el
Primera qüestió: allò que mostra el rigor
El Sr. Jordi Ruiz, com acaben de veure, comença la seva carta-resposta en aquest termes:
“Volem donar una resposta a la
carta publicada el
Està clar que el Sr. Jordi Ruiz vol ser rigorós i sobretot, com es diu, el seu desig es posar els punts sobre les is. Doncs bé, la seva carta-resposta, i no només pel que fa a aquest paràgraf inicial, constitueix en si mateixa una invitació a l’acte psicoanalític; i ja que així se’ns sol·licita no constatem raons en contra per provocar frustració, a la fi per a ser gasius en aquest cap d’any.
“Volem donar una resposta –afirma
el Sr. Jordi Ruiz– a la carta publicada el
És evident que el Sr. Jordi Ruiz té un problema, o tal vegada, això es més difícil de saber, més d’un. No ha solucionat el seu problema amb el català, amb l’escriptura en llengua catalana. Per què es pot asseverar tal cosa? Doncs perquè no utilitza correctament (o sí per raons estructurals) el verb voler. I no es tracta aqui, com intentaré demostrar, només ni essencialment d'un dèficit intel·lectual d'ordre gramatical.
Diu el Sr. Jordi Ruiz: “Volem donar una resposta a la carta...”
Quan el correcte seria: “Vull donar
una resposta a la carta...”, i en cas que no es volgués personalitzar es
podria escriure: “En resposta a la carta del
El error es fa encara més palès
quant es llegeix el paràgraf sense: “Volem donar una resposta..., en
representació, com a president de la junta rectora de la delegació de Girona
del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, a la carta publicada el
És a dir, si el Sr. Jordi Ruiz vol donar una resposta a la meva carta, a la carta de M. Escamilla, en representació, com a president de la junta rectora..., hauria d'haver utilitzat la primera persona del present d’indicatiu del verb voler [jo vull, o simplement vull], i no la primera persona del plural [volem], ja que en aquest cas vindria a dir i podria ser entès com ara que diverses persones, no se sap quantes ni quines, volem (i no només una, el Sr. Jordi Ruiz, en representació...) en nom de tota, està clar, la junta rectora de la delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, volem donar una resposta...
En relació a l'ús del volem en lloc de vull, hi ha la qüestió de l'ús en català de la conjunció i entre cognoms: Jordi Ruiz i Martín. Doncs bé, aixó ve donat per una confusió que hi havia fa uns anys en tant que s’entenia que enllaçar dos cognoms d’aquesta manera representava un signe distintiu de catalanitat. Actualment es contempla com una decisió personal sense més especificacions. Només en el cas que en el D.N.I consti aquesta forma s’hauria de conservar en escrits de caire oficial. Val a dir que en espanyol ha caigut en desús. Fa 100 anys es feia servir per diferenciar el que eren noms del que eren cognoms (donat que hi havia noms molt semblants als cognoms: ex. Juan, Martín, Rodrigo...). Segons aquestes normes lingüístiques es pot entendre que el Sr. Jordi Ruiz i Martín empri la conjunció i donat que el seu segon cognom MARTÍN és alhora en espanyol un nom i per no afavorir la confusió. Però, l’errada seria el fet que ell es presenta en el seu nom en català, Jordi i no Jorge. Perquè fos d’alguna manera correcte la forma hauria de ser la següent: JORGE RUIZ Y MARTÍN. De totes maneres cal recordar que tot i que ho fes en espanyol és una forma en desús des de fa 100 anys. Una altra possibilitat, lingüísticament vàlida en català actual, és que hagi optat personalment per fer-ne ús. Al meu entendre volem marcar algun tipus de diferència, donat que no tothom tria aquesta opció.
Més important per molts motius és que el pronom personal NOSALTRES es fa servir en la 1a persona del plural per amagar darrera al JO (1a persona del singular). És a dir, amargan el JO perquè la determinació d'allò que es diu és de NOSALTRES. Però quins NOSALTRES? A qui tracta d'acontentar el Sr. Ruiz? No serán aquells que fan servir a un altre perquè ells no saben què dir, què respondre a la meva carta!
Tampoc és aconsellable l'ús en articles científics del pronom NOSALTRES. Antigament aquesta forma majestàtica, com bé indica el seu adjectiu, la feien servir les persones que posseïen els següents títols honorífics: reis i/o reines, emperadors-emperadrius. Tot i que cal puntualitzar que en el seu ús correcte no feien servir NOSALTRES sinó el NOS, referint-se en tot moment a la 1a persona del singular. En aquesta accepció, aquest pronom, per tant, expressa grandesa i inspira respecte o veneració. En el NOSALTRES de l’article del Sr. Jordi Ruiz i Martín es pot entendre que hagi emprat aquesta forma per amagar el JO darrera el NOSALTRES. Qui és qui parla en aquesta nota, i quan de carrera narcisista...? Si l’ús que n’ha fet és volent ressaltar trets de grandesa, respecte o veneració, pel càrrec que ell ocupa (President de C.O.P.C.Gi) ha errat en la forma acceptada lingüísticament per aquest fi que és NOS i no NOSALTRES. I no només això sinó que tan sols les vertaderes majestats són les que poden nombrar-se (pronombrar-se) així. Queda ven documentat que el Sr. Jordi Ruiz i Martín la va fer blava.
Segona qüestió: l'educació no és pas un delicte
Al punt on som del raonament, i cregnint que faig tot el que puc perquè el Sr. Ruiz em pugui seguir, és a dir, entendre, hay que que el meu nom es Mònica no M. No sé pas en que estaria pensant el president de la junta rectora de la delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, quan va optar per reduir-lo. De qualsevol manera jo mai gosaria, la meva educació m'ho impedeix, dirigir-me a cap persona en els termes tan grollers com seria Sr. Jordi Ruiz i M.
Tercera qüestió: que li estigui bé...
Al president de la junta rectora de la delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, ja que com ens diu:
"Volem remarcar que un dels objectius de la delegació de Girona del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya és treballar perquè s’ofereixin activitats a la ciutadania (cinefòrums, taules rodones, conferències, xerrades...) que acostin i expliquin la funció dels professionals de la psicologia en les seves diferents especialitats i àmbits d’actuació.
Des de Col·legi estem oberts a les iniciatives de divulgació de la psicologia i és en aquest marc que s’engloba el Grup de Treball de Psicoanàlisi.
El contingut total de les conferències a les quals es refereix M. Escamilla en la seva nota, amb la documentació i bibliografia corresponent és a disposició de qualsevol persona interessada que s’adreci al Col·legi."
El fet és que això no és ni des de lluny la qüestio. ¿Vostè no té gens a dir del rigor, de la vericitat, així com de la ètica exigible a qualsevol treball que es digni anomenar acadèmic, de tot allò, a la fi, que és d'interès epistemologic? Potser des de la psicologia no ha de dir res, però des de la psicoanàlisi, i aquest és el cas, he de dir, entre altres cosas, el que dic.
Si des de la seva posició li sembla bé allò que sembla que ha llegit i que com vostè diu està a disposició del public ("El contingut total de les conferències a les quals es refereix M. Escamilla en la seva nota, amb la documentació i bibliografia corresponent és a disposició de qualsevol persona interessada que s’adreci al Col·legi"), està clar que li sembla bé a vostè i punt.
Oblida, tanmateix, que algunes persones sabem llegir i allò no meyns important com és que vaig assistir a l'espectacle, gens acadèmic, que estic comentat, i que per això em ractifico en no haver dit res que no sigui veritat, malgrat que tal vegada el ser massa condescendent resta claretat a la meva anàlisi.
Quarta qüestió: ...ignora la branca en el seu.
En la meva carta vaig dir que la Sra. Rosa Masip era psicodramatista i que el Sr. Isidro Rebollo era docent en un Institut. Les dues cosas son veritat. No vaig mencionar allò de psicòlegs i psicoanalistes. Però per això hi és vostè: "I finalment -conclou la seva carta- només cal esmentar (per l'omissió de la carta) que Rosa Masip i Isidro Rebollo són psicòlegs i psicoanalistes". Doncs bé, si son psicòlegs i psicoanalistes alla ells. Jo no. Jo soc psicoanalista, i estic llicenciada en psicología per l’UdG.
Quina pobresa intel·lectual demostra qui veu la palla en l'ull de l'altre i no pas la branca en el seu. Insistint en el desig de rigor que em mou, i per si algú cau del ruc, no puc sinó fer al Sr. Ruiz una nova i darrera aclaració: Mònica Escamilla no és pas membre d'una associació de psicoanálisi -com vostè diu tan despectivament en la seva carta-resposta-, ja que es membre de l'Associació de Psicoanàlisi - Centre d'Estudis Freudians de Girona.
Mònica Escamilla
Méconnaissance de la història de la psicoanàlisi
Junt amb l’amor i l’odi, la ignorància, tant com el narcisisme, és una de les passions que pot patir l’ésser humà. I de la ignorància acadèmica i quelcom més es tracta quan s’obvien dades historiogràfiques referents a institucions, psicoanalistes, i efectes socioculturals d’importància cabdal a l’hora de fer un xerrada sobre la història de la psicoanàlisi al sud dels Pirineus i la història de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya, com la que es va du a terme el 25 de novembre a l’auditori Narcís Carreres, pel Sr. Isidro Rebollo Conejo i la psicologa i psicoanalista Rosa Masip Argilaga.
El desconeixement i el narcisisme duen sovint a la desfiguració dels fets constatables i a un impuls irrefrenable de matar al pare, moltes vegades amb la pretensió d’ocupar el seu lloc. Lamentablement en aquesta xerrada, la mort va ser la de Freud i Lacan, i això a la millor manera d’alguns deixebles d’aquell, com ara els integrants de la egopsichology, creadors del jo autònom, de la il·lusòria doctrina que defineix a la psicoanàlisi nord-americana, tot això de la mà de Heinz Hartman i Rudolph Lowenstein, els quals es jactaven d’allò que ignoraven, ja que tenien la pretensió d’haver superat els seus referents clínics i ètics.
No va ser gens difícil advertir en l’acte l’odi al pare, i això, entre altres coses, per l’oblit dels ponents de persones exponencials de la psicoanàlisi lacaniana a Catalunya, Espanya i Girona. Van descuidar a Marcelo Ramírez Puig i a Sara Glasmann. Es va parlar molt poc i malament d’Oscar Masotta, i Federico Jiménez Losantos, i gens de Germán Leopoldo García. No es va dir res d’Alberto Cardín, Alejandro Sáez, Arturo López Guerrero, com tampoc de Joan Salinas Rosés ni d’Arturo Roldán, entre altres. El pes dels prejudicis va quedar palès igualment en una altra pèrdua permanent de la capacitat de recordar o de saber, en aquest cas referent a institucions com ara Apertura i Convergència Psicoanalítica de Catalunya, que des de l’any 1988 agrupa més de quaranta grups psicoanalítics lacanians, i per acabar-ho d’adobar per menystenir a l’Associació de Psicoanàlisi - Centre d’Estudis Freudians de Girona, primera i única institució entre nosaltres que sosté la autonomia de la nostra disciplina, d’acord amb l’ètica psicoanalítica, i que des de fa gairebé vint anys es dedica al tractament, formació i transmissió de la psicoanàlisi.
Dit d’altre manera i tal vegada amb més claredat, l’assumpte, per moltes raons, li quedava gran als ponents. Prova d’això és que no van fer altra cosa que un resum, un dolentíssim resum a la manera de la pitjor metodologia “talla i pega”, per fer honor a la veritat, dels nombrosos texts que parlen de la qüestió, gens ni mica estructurat, ni per temes, ni per anys, i menys encara per posicions ideològiques, teòriques i clíniques; i, està clar, els ponents no van aportar cap idea, ja no parlo d’original, sinó almenys una mica nova. Lacan afirmava que vivim en l’època del desvergonyiment, cosa que va quedar clara en el fet de barrejar allò dit fins ara amb anècdotes personals carregades amb una bona dosis de joïcitat.
Per una millor compressió de la qüestió i també en raó del bon criteri es fa necessari indicar que no es tracta de l’odi necessari que Freud reclamava per no identificar-se amb els discursos de poder. El psicoanalista, al contrari, sempre ha de marcar la diferència respecte d’altres disciplines clíniques, demostrant en tot moment el principal pressupost de la psicoanàlisi, l’ètica del bé dir del símptoma. Tanmateix, una mena de reedició del complex d’Èdip va precipità al psicòleg i psicoanalista Isidro Rebollo a una posició exclusivista, ja que van poder advertir en el seu discurs com el narcisisme feia malbé la veritat a la vegada que deixava aflorar amb vehemència les passions de l’esser humà.
Si bé per al subjecte-al-desig, i també per a la cultura, com va demostrar Freud, es necessària la mort del pare-urvater, i garantir el seu lloc buit, no per això els fills, per insídia i narcisisme, han de matar a Freud, a Lacan i altres psicoanalistes que pel seu bon fer i la seva defensa i ensenyança de la psicoanàlisi mereixen, almenys, el reconeixement de ser anomenats. Aquest seria el cas del Dr. Josep Miquel Pueyo, l'obra del qual, teorica, clínica i docent li cap el millor dels qualificatius. El Sr. Rebollo hauria d'haver tingut en compte, però enten que estic demanant massa a aquest psicòleg, allò que "A cavall flastomat, el pèl li lluu."
Com es va dir en la
darrera jornada del Centre d’Estudis Freudians de Girona, el passat
dimarts