Sobre la invenció dels trastorns
mentals
Jordi Fernández; Irina Vasilieva
A què es deu l’augment en les darreres
dècades de persones afectades per trastorns mentals; es tracta d’una epidèmia?
I si és així, està determinada per l’estil de vida en les societats
occidentals, o bé obeeix a altres motius?
El
catedràtic de psicologia clínica Marino Pérez Álvarez, i el professor titular
de psicofarmacologia Héctor González Pardo, de
Abans
d’analitzar les respostes que ens ofereixen, diferents motius animen a
preguntar-se si té algun mèrit formular-se en l’època del capitalisme tardà les
qüestions que ells intenten esbrinar i fer-ne, a més, un llibre. Existeixen
raons per plantejar-se aquests i altres aspectes relatius al malestar del
subjecte en la postmodernitat. Ara bé, de la mateixa manera que la/es
resposta/es no té/nen res a veure amb la maduració dels astròcits de l’hipocamp
en la rata, assumpte del qual el professor González Pardo és un expert, els
temes plantejats, en posar en joc el subjecte, la cultura, la política, i fins
i tot la biologia humana, requereixen un coneixement adequat d’aquests
àmbits.
Qui
amb un criteri clínic i almenys amb un poc de rigor epistemològic s’apropi a
aquest llibre conclourà que no pot concedir-li cap mèrit. Els seus autors
desconeixen què és el subjecte humà, sobre el moment en què viuen demostren
estar en un altre segle, i en quant a la política recorren a gastats tòpics
ideològics. El que plantegen no constitueix cap novetat i, d’altra banda, la
seva resolució es coneix bé des de fa dècades. No n’hi ha prou doncs amb penjar
la foto de Freud a la paret del despatx (com veiem en una fotografia del
professor Marino Pérez), ja que del que es tracta és de llegir (però amb paper
i llapis, i si pot ser al costat d’una persona intel·ligent, perquè això de
llegir no és tan fàcil com la imaginació sol suposar) els treballs del primer
psicoanalista.
El
primer error dels psicòlegs de la universitat asturiana és historiogràfic i
semblant al que va cometre el jove Freud. Si haguessin llegit la seva
biografia sabrien que essent estudiant de medecina va presentar un informe a
l’Acadèmia de Ciències, el gener de 1877, sobre el petromyzon planeri,
els resultats del qual eren semblants al que un tal Kutschin, investigador rus,
havia establert quinze anys abans. Freud tenia llavors 21 anys i la
investigació neurohistològica va ser un encàrrec de Brücke (1819-1892), el seu
professor de fisiologia. L’errada, en fi, va ser d’aquest catedràtic i no de
l’estudiant. L’equivocació dels professors de psicologia és molt més greu. Es
pot parlar de desídia intel·lectual per no haver contrastat la literatura
existent sobre l’assumpte que plantegen, així com per haver presentat
conclusions conegudes i, per altra banda, que difereixen de la veritat. Què
hauríem de pensar si no, d’altra banda, per haver eludit al seu eminent
coetani, el doctor Gaspar Casal y Pidal (1680-1759), un avançat de Jean-Marie
Charcot (1825-1893), com es constata en la seva Historia Natural y Médica
del principado de Asturias, 1762, essent aquesta dada de primer ordre
respecte d’una de les seves asseveracions. L’absència d’un mínim coneixement
jurídic, ètic, social, històric, clínic..., accentua el decebedor resultat del
seu treball, més encara quan la seva crítica a la psiquiatria biològica i a la
indústria farmacèutica no està argumentada des de la psicofarmacologia,
disciplina de la qual González Pardo és professor, ni tampoc des de el saber de
la clínica.
Conclusions
“ovetenses”
Quatre
són les conclusions a les quals han arribat els psicòlegs de la universitat del
sempre fèrtil principat. A saber:
1.
Afirmen que l’increment dels trastorns mentals obeeix als interessos comercials
de la indústria farmacèutica. Que aquesta s'anticipa, d'altra banda, a la
demanda del subjecte llançant al mercat noves pastilles per tractar malalties
que només són suposades, però sempre de nou encuny, les quals propicien una
identitat imaginària.
2.
Que en aquests espuris interessos col·laboren els psiquiatres (per les
conegudes –i fins fa poc no prohibides prebendes– en virtut de les marques que
recepten) així com els propis pacients (pel guany secundari de la malaltia).
3.
Que els trastorns mentals no són malalties en sentit estricte (atès que la
causa no és neurobiològica).
4.
I, finalment, que en el seu tractament resulta més positiva la via
psicoterapèutica, concretament de tipus contextual i centrada en l'escolta de
la història de l'individuo, que la farmacològica.
Límits
del discurs psicològic
Per
exemplificar que la majoria dels trastorns mentals són una invenció, els
psicòlegs de l'antiga Astúrica Augusta recorren al que denominen «efecte
Charcot». És a dir, que el cèlebre maître de
A
partir d'aquesta consideració els errors es multipliquen. En La histeria.
Del discurso del amo al discurso del psicoanalista (Llibres del Segle,
Girona: 1999), José Miguel Pueyo, donava a conèixer per primera vegada que
l’esmentat doctor d'Oviedo Gaspar Casal i Pidal va presentar la primera de les
tres formes clíniques («passions histèriques») que correspon al grande
attaque hystérique que descriuria Charcot molts anys després. Com és que en
dos contextos tan allunyats en el temps i en l'espai dos metges descriguessin
el mateix? Però, en realitat, això no és el més important ja que del que es
tracta és de com i de quina manera Charcot va ser mestre. Per respondre a
aquesta qüestió cal indicar que la histèrica vol un amo, però un amo sobre
qui regnar. Tot ens convida a analitzar aquesta característica estructural
de la histèria (afecció que si bé és prioritària en la dona, la pot patir també
l’home, encara que aquest és més donat, a diferència d'aquella i també per
raons d'estructura –no aliena al lloc que cadascú ocupa en la història social i
familiar–, a la neurosi obsessiva):
1.
En tant que la histèrica vol un amo es pot afirmar que va escenificar el
desig de Charcot. És a dir, si Charcot va ser amo-mestre (i com a tal va
descriure el grande attaque hystérique) no ho va ser per mèrits propis
sinó per delegació de la histèrica. Ella li va atorgar aquest poder, va
fer d'un neuropatòleg desencisat un amo-mestre-gran fotògraf de les formes
morboses de la malaltia repudiada per molts dels seus col·legues, en la qual
només veien seducció, sugestionabilitat, engany o depravació. Més enllà de
l'obvietat de la fenomenologia simptomatològica que descriu la psiquiatria, la
histèria es caracteritza per enaltir, exalçar, entronitzar a un qualsevol (la
histèrica vol un amo, somia amb un mestre, anhela un príncep blau..., i en
virtut d'aquest desig pot fer que algú adquireixi per a ella i fins i tot per a
d'altres aquesta dignitat).
2.
Sens dubte interessa saber a què respon aquest tret de l'estructura histèrica,
a què respon el desig de voler un amo, però un amo en qui regnar. Potser res
millor per apropar-nos al que es pot considerar com l’enigma histèric que
atendre a les dues proposicions de la fórmula:
- la
histèrica vol un amo, sí,
- però
un amo en qui regnar.
En ocasions
la histèrica imagina que ha trobat el millor dels millors. És a dir, es deixa
seduir, embadalir... (d'aquí la seva sugestionabilitat). És com si necessités
enaltir algú, elevar-lo als altars, o bé potenciar el lloc que aquest o
aquell ocupa (en general algú amb autoritat, per exemple, un metge, abans més
que ara el sacerdot...). I així la reconeixem posant pels núvols, fent per
l'altre, com una abnegadíssima infermera, més del que li reclama, i fins i tot
anteposant-se a un desig que pot no coincidir amb el del que ella no té
objeccions a entronitzar).
3.
Però de sobte, inopinadament, canvia d'actitud, (volubilitat, s'ha denominat a
aquest tret del caràcter histèric), i amb el canvi el rosari de qualificatius
despectius des de la mala fe, fins a la perversitat, passant per la mitomania i
el desvergonyiment. Però per què aquest canvi? Aquell que ocupava una posició
de privilegi al costat dels millors ara es veu, als ulls de la mateixa persona
que el va ennoblir, reduït a una despulla humana. Aquí també és com si la histèrica sabés
(perquè en realitat res no sap per estar determinada per l'Altre que l'habita)
que tot era una il·lusió, que es va deixar enganyar per la realitat. Davant
d'aquesta seducció que ella ha sofert de la realitat es rebel·la de la forma
més radical (no poques denuncien que les han seduït), és a dir: «em vaig adonar
que tot era una il·lusió, vaig reconèixer que el príncep blau només existeix
per a qui es cregui que existeix, i perquè no t'oblidis de la teva condició
t'ubico en la posició que per la teva condició de mortal mereixes». La
histèrica denuncia que l'altre no val la pena perquè és un subjecte real, de
carn i ossos, i essent així, faci el que faci per a ella sempre serà
insuficient. I és que ella aspira a alguna cosa més, a la sublim entelèquia que
no hi ha en la realitat i que anomenem fal·lus, en definitiva, a allò que
suposadament la redimiria de la seva falta estructural, que la completaria,
essent aquesta complaença narcisista la que imagina (en aquest altre lloc al
marge i alhora que determina el pensament conscient) que la faria transcendir
de la humana mortalitat. D'aquí la seva misèria psicològica i també el seu
autoengany intel·lectual.
Però
què és el fal·lus? No és el penis com la ideologia d'alguns professors fa
transmetre als seus alumnes. El fal·lus, ), és el significant de la falta en
l'Altre, s(2), de l'inconscient que ens habita. El subjecte humà pateix aquesta
deficiència estructural; i en la normalitat qualsevol significant (que pot
donar nom a un objecte) pot venir al lloc d'aquesta falta, la qual cosa fa que
puguem aixecar-nos del llit amb la il·lusió que hem de fer alguna cosa al món,
que la vida té sentit per poder viure-la.
De la desorientació teòrica (o del retorn a l’època prefreudiana)
La
histèrica és aquella persona que, entre d’altres coses, no es deixa enganyar
pels objectes de la realitat. D’aquí que, com el desig, visqui eternament
insatisfeta; i mai no li agrairem suficientment l’haver-nos ensenyat que el
desig viu de la insatisfacció. No ens podem estranyar, però, si veiem com
dedica la seva vida a cuidar l’altre perquè amb això aconsegueix reparar
imaginàriament la seva identitat deficitària i, mitjançant aquest intent
neuròtic i també egoista de cura, pot viure la insatisfacció del desig d’una
forma una mica més digna. De cap de les maneres la histèria, com malaltia del
desig, ha mort amb la santa, la bruixa o la contorsionista del grande
attaque hystérique. Per més que els autors del DSM-IV (Manual Diagnòstic
i Estadístic dels Transtorns Mentals, de
Els psicòlegs
de la pàtria de Leopoldo Alas «Clarín» van més enllà dels nord-americans a
l’hora d’afirmar que la histèria i altres malalties mentals (moltes de les que
descriuen aquests darrers) són, com es recordarà, un invent (una fal·làcia, una
mentida tan ignominiosa moralment com aprofitada des del punt de vista
econòmic) de la indústria farmacèutica, amb la connivència dels psiquiatres.
Negar la malaltia mental és d’una immoralitat superlativa, però no ho és menys
mantenir-la mitjançant neurolèptics. Ara bé, el que en realitat és un
invent, a més d’una desorientació teòrica incommensurable, és fer dels símptoma
una entitat nosològica, cosa que han portat a terme els autors d’aquest manual
que ens arriba d’ultramar i que constitueix el llibre de capçalera, al constat
del Vademècum, de la majoria de psiquiatres espanyols. No es tracta doncs
de les raons economicistes que sense embuts presenten en el seu llibre els
professors Pérez Álvarez i González Pardo, encara que és cert que en aquesta
actitud rebutjable col·laboren no pocs individus. Als autors del DSM-IV els és
suficient amb creure’s mestres. Pel que fan es pot afirmar que imaginen que no
és poca cosa descriure noves malalties mentals i, en tant que suposadament ho
aconsegueixen, el seu ego s’expandeix, fins i tot, en major proporció que la
seva coneguda nomenclatura psiquiàtrica.
L’amo-mestre,
en aquest cas també, és un personatge patètic, i si no fos per la seva supèrbia
seria digne de llàstima i fins i tot de commiseració. Uns i altres ignoren,
nord-americans i asturians, una altra de les característiques de la histèria
com és la de pressionar l’amo perquè produeixi saber. I saber aquí (el que
sol·licita la histèrica) és sobre la seva identitat sexual, conseqüència de la
fallada estructural que s’explicita en una pregunta, en una pregunta en aquest
cas histèrica, no sempre, com diem, formulada explícitament, però que quan ho
fa no és altra que «sóc home o dona?».
Sens
dubte estem demanant massa coses als professors de psicologia. Ells van intuir
que alguna cosa estranya estava passant, que al DSM-IV se li anaven
incorporant, sense cap motiu aparent, noves malalties. El problema, lamentable,
és que van respondre de forma convencional, des de la ideologia, atacant sense
arguments científics a les farmacèutiques, als mateixos pacients... A més, de
les tres-centes cinquanta pàgines del seu llibre, més de la meitat les dediquen
a descriure models psicoterapèutics, a un assumpte tractat molt millor per
altres autors. I per si això no fos poc, proposen un model psicoterapèutic que
ens porta a l’època prefreudiana, a les tècniques presidides per la suggestió i
centrades en tot el que el jo té d’imaginari.
Quan
la ideologia empitjora el desconeixement
Més
a prop nostre, altres escombren de qualsevol manera cap a casa, i amb això no
aconsegueixen altra cosa que un efecte contrari al desitjat. Així és quan, per
exemple, un professor d’història de l’art de
Nivil novum sub solem
(Res de nou sota el sol)
El
pitjor, des del punt de vita clínic i acadèmic, és això. És a dir, haver pretès
presentar com una novetat tesis dels anys