QUÈ PASSA ... a Palestina ?
Màrtir entre màrtirs, el poble palestí (estereotip de poble subjugat per excel·lència) ha estat víctima de les més esgarrifoses aberracions comeses contra una comunitat humana.
Dos trets defineixen amb diafanitat la seua història: l’opressió i, per tant, la bel·licositat. Trets que no han quedat desfasats ja que, a hores d’ara, acoten la seua realitat.
Resultarà un artifici per als lectors afegir que és Israel l’estat tirà que està protagonitzant la present dominació palestina.
Cal com sempre buscar en el passat més immediat i fer algun aclariment per esbrinar el perquè d’aquesta fastigosa situació.
Tot i saber que Palestina és àrab des del començament de l’Islam, no sembla lògic que siguen els jueus els seus legítims residents; com ens volen fer creure.
Si retrocedim ens trobem amb la primera ocupació -disfressada amb el nom de protectorat- que els anglesos portaren a terme després de la derrota de l’Imperi Otomà (1ªGM). A part d’incomplir un article emès per la Societat de Nacions ( art. 22 del conveni) on s’establia la independència de les antigues províncies otomanes, açò propicià una molt fluïda immigració jueva (que és en resum el principal problema palestí).
Sumits en l’oprobi i sota el setge d’anglesos i jueus, els palestins començaren a prendre vertadera consciència de poble. Poble que anhelava el que li pertanyia per dret: sa llibertat. Mai més lluny de la realitat, ja que en el 1947 (després de la 2ªGM) l’ONU acceptà el pla proposat pels anglesos i recolzat pels jueus: el desmembrament de Palestina. Sí: la partició del territori, com era d’esperar, desencadenaria una guerra civil; els àrabs no estaven disposats a perdre part del seu territori ni a viure sotmesos a ningú.
L’ofensiva sionista acabà també amb els anglesos (1948), els quals decidirien abandonar Palestina oficialment.
Així que milers de palestins exterminats, un grandíssim nombre de refugiats (500.000), que atemorits hagueren d’abandonar les seues cases, i la victòria israeliana era el balanç d’aquesta injusta guerra.
Al final l’esfereïdor panorama ens mostraria una Palestina aclucada i repartida.
Malgrat la subalterna situació àrab i esvaïts per tanta repressió nasqueren organitzacions claus en la seua lluita : al-Fatah (1957) i l’OLP ( Organització per a l’Alliberament de Palestina, 1964).
Organitzacions que lluitaven sense quasi recursos materials contra el cada vegada més gran estat d’Israel (quant a poder armamentístic i poder humà -provocat per l’excessiu creixement de la seua població).
Però serà després de la guerra dels Sis Dies (1967) quan Israel, aprofitant la retirada dels cascs blaus de Gaza, de Cisjordània, del Sinaí (Síria) i del Golan (Egipte), ocuparà totalment Palestina i els territoris abans esmentats.
La situació no podria ser més infausta: Israel exercia la seua hegemonia sobre tot el territori i la guerra subversiva de les organitzacions palestines poc podia fer per a canviar-ho, ja que esdeveniments con la Guerra al Líban -que suposà l’expulsió dels refugiats- i els quefers com el de les tropes jordanes –que posaren els àrabs en el seu punt de mira- tampoc ajudaren molt.
Cal destacar també en la seua calamitosa història un fet que serviria per a afeixugar un poc més la càrrega tan pesada que són anys de repressió: la Intifada. L’alçament dels palestins de Gaza i Cisjordània. Era la revolta de xiquets armats amb pedres contra el bel·lipotent exèrcit israelià.
Tot i això, l’OLP no es frenà i proclamà l’estat independent Palestí el mateix any. El dia a dia foren els apallissaments, les tortures, 800 morts, ferits, maltractats i detinguts.
La segona intifada, però, la tenim en un lloc més recent de la nostra memòria. Al-Aqsa -així s’anomena- es produí per la visita del General Sharon (genocida d’àrabs) l’any passat. I guarda un total mimetisme amb l’anterior quant a la seua conclusió: mort, mort i més mort.
És important recordar que encara que no ha servit per a res, la comunitat internacional ha advertit a favor de la retirada d’Israel dels territoris ocupats en diverses ocasions (resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat de l’ONU). També s’ha intentat que ambdós estats arribaren a un acord de la mà de la versemblant diplomàcia internacional (1991 Madrid, 1993 Oslo); l’exemple més proper foren les estèrils negociacions entre Ehud Barak ( Primer Ministre israelià) i Iasser Arafat (líder de l’Autoritat Nacional Palestina) a Camp David (EUA).
Ara la llibertat depèn de les lògiques i inalienables condicions palestines o, millor dit, de les concessions que Israel estiga disposada a fer-hi. Jo personalment la veig molt lluny.
A Palestina, però, la lluita continua.
ISABEL VALLET I SÀNCHEZ