| El llavaner |
|
PLAÇA DE LA CONSTITUCIÓ.
(JO CREC QUE S'ENTEN, NO?) Benicull Al nostre ajuntament li importa ben poc el valencià. Supose que aquesta afirmació no sorprén ningú, ho demostra dia darrere dia en la seua acció de govern. L'última demostració, i en van un caramull, l'hem tinguda amb la Plaza de la Constitución. Si ja és criticable el nom que li han posat encara ho és més que l'hagen posat en castellà. (Aquesta zona del poble és la banda monàrquica. Tenim al rei, la reina i la constitució. Ara els pròxims carrers supose que duran el nom del príncep i de les infantes i després el dels fills. A la velocitat que procrea aquesta família el nostre ajuntament caldrà que faça molts carrers per poder fer la pilota a tots). Deixant de banda el senyor rei i companyia, queda clar que amb la nostra llengua no es pot escriure el nom d'una plaça. La nostra llengua serveix per a escriure-la quan pitjor millor o simplement per a no escriure-la. (Tant un cosa com l'altra, el nostre ajuntament ho fa a la perfecció). Errades ortogràfiques que els resultarien vergonyoses en castellà, en valencià els pareixen d'allò més normal. A l'equip de govern de Benicull li fa vergonya haver nascut al País Valencià, els hagués anat bé nàixer a Madrid, allí no tenen aquests problemes, saben que parlen espanyol i ja està. Als nostres dirigents els sap greu haver-se criat en una llengua que creuen que és de segona categoria, i que per tant els fa ser ciutadans de segona categoria. Molta gent pensa que una llengua és millor que una altra. Una llengua és un tret característic d'un poble, no l'únic, però sí tal vegada el més important. Si desapareix una llengua també desapareix el poble que la parla. Això és el que pretenen amb els valencians, que desapareguem com a poble i que ens integrem dins una cultura que no és la nostra. Una cultura i una història, la nostra, que ens han amagat durant molts anys i que actualment encara intenten falsejar. Per això tenim uns carrers borbònics els avantpassats dels quals ens llevaren tots els nostres drets, prohibint les nostres lleis, la nostra llengua, etc. Per això tal vegada a vostè li estiga costant llegir aquesta revista. No és que el valencià siga més fàcil o més difícil que una altra llengua, simplement és que mentre vostè creixia parlant valencià a l'escola li ensenyaven castellà. El valencià estava prohibit, com també ho estava la nostra història. El nostre ajuntament escriu tots els papers, o quasi bé tots, en castellà. Els ordres del dia dels plens, les indicacions, els noms dels carrers, les normes de la piscina, etc. Ens vindran amb l'excusa que la gent no ho entén, però està clar que amb aquesta actitud no l'entendran mai. És vergonyós que no coneguem la nostra llengua com cal perquè la teníem prohibida i a més estiguem conformes que això ens passe. El valencià és la nostra llengua, el castellà ens l'imposaren per la força, tan si es vol com si no es vol. Joan Orts
|