Eficàcia

Eficàcia

L'eficàcia del cannabis i els seus derivats ha estat recentment revisada per diversos organismes, entre els quals destaquen el Comitè Científic de la Cambra dels Lords britànica i l'Institute of Medicine (IOM) nord-americà.

La revisió l’Institute of Medicine (IOM) esmenta més de 30 indicacions mèdiques més o menys documentades del cannabis. Només algunes es basen en els resultats d’assaigs clínics controlats, i moltes provenen de meres descripcions anecdòtiques. No obstant, la diversitat de funcions del sistema cannabinoide pot determinar en un futur proper que la planta de cànem, el THC i/o els seus derivats puguin tenir aplicacions terapèutiques molt diverses. De fet, una part important de la investigació tendent a desenvolupar nous derivats es dirigeix a obtenir un efecte més específic sobre algun òrgan o sistema en particular.

La indicació més ben documentada és la profilaxi i el tractament de les nàusees i vòmits secundaris a la quimioteràpia antineoplàstica. Amb THC, s’han realitzat com a mínim 11 assaigs clínics en un total de 544 pacients; el THC s’hi ha mostrat igual o superior a placebo i a altres antiemètics, com proclorperazina o metoclopramida. (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997). Pel que fa a la nabilona i el dronabinol, una metaanàlisi recent de 30 assaigs clínics, en un total de 1.366 pacients, ha mostrat que tenen una eficàcia superior a la de placebo i a la d'altres antiemètics, com la proclorperazina o la metoclopramida, en pacients que han rebut quimioteràpia moderadament emetògena (BMJ, 323, 16-21, 2001). No s’han publicat assaigs clínics comparatius amb antagonistes de la serotonina (ondansetron i similars), antiemètics considerats actualment d’elecció en aquesta indicació. Els resultats dels assaigs clínics suggereixen que els antagonistes de la serotonina serien eficaços sobretot per prevenir els vòmits i menys per a les nàusees (J Pain Symptom Management, 20, 113-121, 2000). A més, un 10-30% dels pacients segueixen presentant símptomes malgrat el tractament amb antagonistes de la serotonina. Alguns autors han suggerit que els cannabinoides podrien ser eficaços en aquest grup de pacients (West J Med, 168, 540-543, 1999).

Tot i que les dades comparatives entre els diferents preparats disponibles són escasses, en un assaig clínic comparatiu entre marihuana fumada i THC per via oral en 20 pacients que rebien quimioteràpia antineoplàstica, no s’hi van apreciar diferències substancials (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997).

 

En algun estudi de curta durada sobre el tractament de la síndrome d’anorèxia-caquèxia en pacients amb sida o amb certs càncers en fase terminal, el dronabinol augmenta la gana i ajuda a mantenir el pes (Informe IOM, 1999). En un assaig clínic en 139 pacients amb sida, el dronabinol (5 mg al dia durant sis setmanes) va ser més eficaç que el placebo per augmentar la gana i mantenir el pes (J Pain Management, 10, 89-97, 1995). En un altre assaig, el megestrol (un progestàgen sintètic) va ser lleugerament més eficaç que el dronabinol per estimular la gana i augmentar el pes. La combinació d’ambdós no sembla tenir efecte additiu (AIDS Res Hum Retroviruses, 13, 305-315, 1997). En un assaig clínic recent l'administració de marihuana fumada (3,95% de THC) o dronabinol oral (2,5 mg) tres vegades al dia durant 21 dies en pacients amb sida tractats amb inhibidors de la proteasa no altera la càrrega viral, en comparació de placebo; en aquests pacients també s'hi va observar un augment del pes i de la ingesta calòrica (XIII Conferència Internacional de Sida, 2000,http:// www.ucsf.edu/pressrel/2000/07/071302.html.

Una revisió recent de cinc assaigs clínics en el tractament del dolor oncològic, en un total de 128 pacients, suggereix que l'administració de THC (10-20 mg per via oral) té una eficàcia analgèsica superior a placebo i similar a la codeïna (60-120 mg), però el THC a dosis altes (20 mg) s'acompanya d'efectes tòxics (BMJ, 323, 13-16, 2001).

El cànem i alguns dels seus derivats sintètics han estat proposats per al tractament simptomàtic de l’espasticitat muscular en pacients amb esclerosi múltiple i lesionats medul·lars, i per al de les alteracions del moviment de la malaltia de Parkinson, la corea de Huntington, la síndrome de Gilles de la Tourette i fins i tot en l’epilèpsia.

L’eficàcia del cànem en el tractament de l’espasticitat muscular en pacients amb esclerosi múltiple i en lesionats medul·lars es basa en els resultats de tres assaigs clínics controlats amb placebo en un nombre limitat de pacients, i en nombroses observacions anecdòtiques de millories subjectives. En el primer dels assaigs, amb cànem fumat, en pacients amb esclerosi múltiple, aquests van manifestar una sensació de millora en comparació de placebo, bé que l’equilibri muscular i la postura avaluats pels investigadors van empitjorar (Drugs, 60, 1303-1314, 2000). En els altres dos assaigs, sobre un total de 20 pacients, el THC per via oral (en dosi única de 5-10 mg en un estudi, i de 2,5 a 15 mg una o dues vegades al dia durant 5 dies en l’altre) va produir una millora de l’espasticitat avaluada per pacients i per examinadors, en comparació de placebo (Informe IOM, 1999).

Sobre l’ús de cannabinoides en el tractament d’alteracions del moviment, la majoria de les publicacions descriuen petites sèries de pacients, com per exemple 5 amb distonia que van millorar amb marihuana fumada. En un estudi encreuat a doble cec en 15 pacients amb corea de Huntington, el cannabidiol no va causar ni milloria ni empitjorament dels símptomes en comparació de placebo (Drugs, 60, 1303-1314, 2000). S’han descrit cinc pacients amb malaltia de Parkinson que van presentar una milloria subjectiva del tremolor després de fumar marihuana, però aquesta millora no va ser objectivada pels avaluadors (Informe IOM, 1999). En tres estudis en 30 pacients amb epilèpsia tractats amb 200-300 mg de cannabinol en combinació amb fàrmacs antiepilèptics, les convulsions van desaparèixer només en 4 pacients i en 4 més s’hi va enregistrar una millora parcial, durant un període d’observació de 4,5 mesos (Informe IOM, 1999). Les dades actuals no suggereixen que el cannabis pugui ser eficaç en aquesta indicació

El THC disminueix la pressió intraocular, de manera proporcional a la dosi (Arch Ophtalmol, 116, 1433-1437, 1998). No obstant, aquest efecte dura poc, perquè el THC desapareix ràpidament de l’humor vitri, i persisteix només mentre el fàrmac hi està present. Aquestes característiques en limiten l’ús en el tractament del glaucoma, bé que en el nostre medi alguns malalts en prenen, generalment en forma de marihuana fumada. Actualment s’estan desenvolupant complexos transportadors i fixadors del THC i derivats, que permetin obtenir un efecte prolongat després de la seva administració tòpica en gotes (Arch Ophtalmol, 116, 1433-1437, 1998).

La nabilona té un efecte broncodilatador en voluntaris sans, el qual no s’ha reproduït, fins al moment, en pacients asmàtics. També s’ha avaluat com a ansiolític, amb resultats discrepants. En un estudi en voluntaris sans el diazepam va ser superior a la nabilona com a ansiolític (J Clin Pharmacol Ther, 23, 54, 1978).

Actualment s’estan investigant anàlegs sintètics del THC en diverses indicacions: efecte neuroprotector en el traumatisme crànioencefàlic i en l’ictus, tractament del glaucoma, la corea de Huntington i l’espasticitat muscular, i desintoxicació d’opiacis, entre altres